El Palau de la Música

El palau de la música és un auditori de musica situat al barri de Sant Pere, i va ser encarregat per l’Orfeó català.

L'auditori va ser destinat a concerts de música coral, orquestral i instrumental, i actualment segueix contenint la mateixa funció, tant per a música clàssica com per a moderna.

Va ser projectat per l’arquitecte Lluís Doménech i Montaner, que era un dels màxims representants de l’estil del modernisme de l’època.

Es va construïr entre el 1905 i el 1908 amb moltes innovacions tècniques.

L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner també era un historiador, polític i humanista català. Contenía lligams amb el catalanisme polític, ja que ell va ser un dels impulsors de la lliga Regionalista. També va arribar a formar part de la candidatura dels 4 presidents.

També va formar part de la fundació “la jove Catalunya” i es va mostrar disconforme amb el Combó durant la visita d’Alfons XIII a Espanya.

La pedrera

La pedrera és un edifici que va ser construït entre el 1906 i el 1910 per l’arquitecte Gaudí.


Aquest projecte va ser encarregat per el senyor Pere Milà i Camps, un ric empresari el pare del qual es va enriquir ggràcies a la indústria tèxtil. Milà va ampliar el negoci familiar i tambè es va dedicar a la política sent diputat de la solidaritat catalana. Aquest home burgès estaba casat amb la Roser Segimon i Artells, viuda d’un home que tambè es va enriquir gràcies a la comercialització d’indianes amb amèrica, amb grans plantacions de cafè.


Així doncs, la parella formava part de la noblesa de l’època, una època en la qual la classe alta contenía gran part del poder. Hi predominava unes grans diferències socials entre les altes i baixes classes socials, com era la pagesía, que depeníen de les classes superiors.

Pere Milà va passar de la Lliga regionalista als partits tradicionals fins recolzar al dictador Primo de rivera.
Durant la Guerra Civil, la Generalitat de Catalunya els va requisar la casa Milà, però temps endevant la van retornar.

La Casa Batlló

La Casa Batlló

La casa Batlló és un edifici realitzat per l’arquitecte Gaudí entre els anys 1904 i 1906.Pertany a l’estil del modernisme, un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX.

Es troba situat en la zona de l’aixampla, projectada en el plà Cerdà per Ildefons cerdà, arquitecte que va prendre contacte amb les doctrines del socialisme utòpic.

A l’any 1903 l’edifici va ser adquirit per l’industrial Josep Batlló i Casanovas, un ric home de negocis que contenía diverses fàbriques tèxtils en la ciutat de Barcelona.  El pare de la seva dona va formar part del Partit Liberal, i aquella família van ser de les fundadores de la Vanguardia.

Àngel Guimerà

Àngel Guimerà va ser un Dramaturg i poeta que va nèixer a Sta. Cruz de Tenerife el 1845 i va morí a Barcelona el 1924. A l'edat de vuit anys arribà al Vendrell d’on era originari el seu pare i inicià la seva activitat poètica, primer en castellà i, més tard, amb el seu amic vendrellenc Jaume Ramon i Vidales, en català. Al voltant de 1870 coneix l’ambient dels poetes i escriptors que reuneix el certamen anual dels Jocs Florals. Es traslladà a viure a Barcelona, formà part dels primers nuclis del catalanisme (La Jove Catalunya) i va escriure en els seus primers òrgans d’expressió (La Renaixensa). Com a poeta, va ser nomenat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals del 1877. Les seves obres teatrals més representatives són: Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar.

La seva activitat literària va transcórrer paral·lelament al seu compromís catalanista. El 1892 participà en l’Assemblea de la Unió Catalanista, que configurà la reivindicació més precisa de la recuperació de les llibertats nacionals: les Bases de Manresa.

Carrers de diferents ciutats de Catalunya tenen, com homenatge, el seu nom, com Reus, Sabadell, Barcelona, Salt, etc.

Teatre del Liceu

Aquest magnífic teatre és el temple de l’òpera de la ciutat de Barcelona, i el seu escenari més prestigiós. Està situat al cor de la ciutat, el barri gòtic i al carrer més popular: la Rambla. Construit per l’arquitecte Miquel Garriga i Roca, fou inaugurat el 4 d'abril de 1847.

La funció social del Teatre com a brillant aparador de la burgesia industrial i financera de la Barcelona de l'època el convertí en el seu símbol i en un dels punts de mira dels moviments de revolta social del moment, liderats per l'anarquisme: el 7 de novembre de 1893, en la funció inaugural de la temporada, mentre es representava el Guillaume Tell de Rossini, l'anarquista Santiago Salvador llançà dues bombes sobre la platea, de les quals només n'explotà una que causà una vintena de morts.

L’ìncendi que va patir el teatre el 31 de gener de 1994 i que destruí la sala i l'escenari, causà un impacte emocional extraordinari en la societat catalana. El teatre es va remodelar, modernitzar i ampliar completament després de l´incendi i es va reinaugurar l'any 1999. Se'n va respectar la decoració històrica de la sala de concerts, i se'n va conservar i millorar l'antiga imatge.

Carrer de Mañe i Flaquer

Joan Mañe i Flaquer va ser un periodista conservador que va dirigir durant un temps el “Diario de Barcelona”. Quan durant la segona etapa moderada (1856-1868) la Unión Liberal va proposar un projecte de llei i ordre amb ampliació de les llibertats, es va interpretar com una possibilitat de superar de la forma de govern aplicada pels moderats, basada en la repressió. Va ser en aquell moment quan la burgesia catalana va veure l’oportunitat de posar fi a la política d’estat de setge i el sector conservadorista català va donar suport a O’Donell. Mañe i Flaquer ho va manifestar clarament al seu diari dient “Cataluña ha dejado de ser una potencia para España”. 

Anys després, durant el període de la restauració i dintre del desenvolupament del moviment catalanista, va tindre lloc una escissió en el si del Centre Català. Aquest fet va originar la creació d’una nova organització política, la Lliga de Catalunya, fundada el 1887. Aquesta actuava en defensa dels interessos morals, polítics i econòmics de Catalunya des de plantejaments polítics conservadors. Quan l’any següent la Lliga regionalista va enviar-li un missatge en català a la reina regent demanant-li la instauració d’un sistema autonòmic Mañe i Flaquer va criticar aquest fet de separatista, fet que va demostrar l’heterogeneïtat del moviment catalanista. 

Carrer Bonaplata

La industrialització de Catalunya va començar en la dècada dels trenta amb el desenvolupament d’una important indústria tèxtil.

La guerra del Francès (1808-1814) i la pèrdua de les colònies americanes va produir una gran crisi en l’economia espanyola, especialment en la indústria tèxtil catalana. Aquesta va començar a recuperar-se gràcies a les mesures proteccionistes que va instaurar el govern espanyol al 1827, que prohibien la importació de manufactures de cotò estrangeres. Aquesta mesura proteccionista va fer que entre el 1832 i el 1833 s’instal·lessin al carrer tallers a Barcelona un conjunt de fàbriques tèxtils entre les quals es trobava la fàbrica Bonaplata. Aquesta fàbrica va ser una de les primeres en utilitzar el vapor com a font d’energia per fer moure les màquines de fil·lar i teixir. Aquesta fàbrica també disposava d’una foneria i un taller per fabricar i reparar la maquinària tèxtil.

El 5 d’agost del 1835, el mateix dia que va estar assassinat el general Bassa, encarregat d’establir l’ordre a la ciutat de Barcelona, va tindre lloc a la fàbrica Bonaplata un incendi provocat pels treballadors. Aquest es considera part de les accions luddistes que es van portar a terme en aquella època. Aquestes revoltes de caràcter social i polític eren conegudes amb el nom de Bullangues. 

Edifici "Compañia General de Tabacos de Filipinas"

Al cor del barri gòtic  trobem l’edifici de l’Hotel 1898, un modern hotel d’aire colonial que ens recorda la història de la companyia que va dirigir tota l’activitat comercial dels segles XIX i XX entre Espanya i les Filipines.

L’edifici fou contruit el 1880 per Antonio López y López, marqués de Comillas, com a  residencia familiar. Una mica mes tard, hi va acollir les oficines de la compañía Trasmediterránea, propietat del marqués. El 1929, es va convertir amb la seu de la companya tabacalera.

En aquest edifici, el burgués, executiu, poeta i comunista Jaime Gil de Bietma tenia el seu despatx. Bietma va dedicar gran part de la seva vida a la companyia de Tabacos de Filipinas fins a la seva mort el 1990.

Palau Moja

Aquest palau va ser projectat per l'arquitecte Josep Mas y va ser edificat pels marquesos de Moja. Es d’estil barroc tot i que dels últims moments juntament amb influències del neoclassicisme francès. L'edifici fou inaugurat el 1784 i es troba al cor del barri gòtic, al carrer Portaferrisa cantonada amb La Rambla.

Del palau destaquen l’escala, que arrenca del vestíbul del patí, el gran saló, on es celebraven fastuoses festes i la Capella de mossèn Cinto, mes aviat petita i que com a coriositat esta coberta de petxines.

Si mirem de front la façana, veiem que la porta principal presenta unes proporcions mes aviat quadrades. El motiu era permetre l’entrada dels grans carruatges de l’època a l’interior del pati des d’un carrer tant estret com el de la Portaferrissa.

Posteriorment passà a ser residència del marquès de Comillas  i avui en dia, és la seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i si fan nombroses exposicions.

Plaça Francesc Macià

Francesc Macià va ser militar, polític i president de la Generalitat de Catalunya,  aquest personatge s'ubica en els canvis que va patir el catalanisme després de la Gran Guerra.

El 25 de novembre de 1905 els militars espanyols van assaltar la redacció d’un setmanari anomenat el Cu-cut, on s’hi van publicar vinyetes d’un caràcter burlesc que representaven les accions de l’exèrcit militar espanyol a les batalles de les colònies americanes

L’acció del govern va ser crear una llei de jurisdiccions especials, que sancionaria totes aquelles accions que anessin contra la pàtria i contra l’exèrcit. Aquest fet va provocar que diversos grups polítics s’unissin per formar la Solidaritat Catalana. Francesc Macià es va posicionar contra l’acció dels militars. Francesc Macià encapçalava la primera força política catalana que prenia l’opció del separatisme. Es tractava d’una tendència creixent des dels anys de la Gran Guerra. Des del 1919, Macià buscava crear una força política d’afirmació catalanista i va aconseguir-ho formant un partit separatista, l’Estat Català l’any 1922

Plaça Enric Prat de la Riba

Enric Prat de la Riba va ser el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels personatges que va impulsar el sentiment de nacionalisme català. Així doncs també va participar en la redacció i aprovació de les Bases de Manresa.

Enric Prat de la Riba va ser un personatge clau en el catalanisme polític ja que es va convertir en el gran teòric del catalanisme conservador, va ser el president de la Unió Catalanista fundada l’any 1891, aquesta entitat pretenia unir tots els moviments catalanistes amb l’objectiu de beneficiar els interessos de Catalunya. L’any 1906 va publicar La nacionalitat catalana, considerada una obra cabdal en la definició del nacionalisme català.

Bonaventura Carles Aribau i Farriols

El carrer pren el nom en commemoració de Bonaventura Carles Aribau i Farriols. Va ser un personatge ja que es considera com l’iniciador del  Romanticisme català i del fenomen de la Renaixença.

La Renaixença és el moviment cultural que es va desenvolupar a Catalunya  en el marc del romanticisme. Els seus objectius principals eren el reconeixement de la identitat de la cultura catalana i la recuperació del català com a llengua literària.

A mitjans del segle XIX, més concretament l’any 1833, Bonaventura Carles Aribau fa la publicació al diari “El Vapor” de la oda La Pàtria és un cant d’enyorança de Catalunya i d’exaltació de la llengua catalana que va ser considerada com la obra iniciadora de la Renaixença ja que defenia un dels objectius principals;  tot i així, van ser els Jocs Florals  del 1859, el primers en llengua catalana, els que van donar el gran impuls per recuperar la llengua.

Universitat Pompeu Fabra

La Universitat Pompeu Fabra és una universitat pública ubicada a Barcelona. Va ser fundada a l’època del modernisme, més concretament al juny de 1990.

A Catalunya, el Modernisme té una forta influència que fa que puguem trobar manifestacions en edificacions de molts tipus com per exemple fàbriques, mercats, habitatges... El moment històric és idoni, ja que hi ha un creixement econòmic i  es comença a demanar la identitat nacional.

Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes posa en crisi el concepte de l'Estat espanyol i manifesta la incapacitat de mantenir les restes del seu imperi colonial.

Carrer d'Alfons XII

Alfons XII va néixer a Madrid al 1857, fill de Isabel II va marxar del país amb la seva mare quan va tindre lloc la revolució coneguda amb al nom de “La Gloriosa”(setembre del 1868). Aquesta va anar molt lligada a les revolucions europees del 1848. Al 1873 Alfons XII va atorgar el poder per liderar el procés de retorn dels Borbons al polític conservador Antonio Cánovas del Castillo (procés de Restauració). Cánovas, que creia que la monarquia era la millor forma de govern per Espanya, va treballar per forjar una imatge del príncep com a soldat i futur rei constitucional. Entre d’altres coses va redactar el manifest de Sandhurts. Aquest pretenia que Alfons XII recuperés la corona per un moviment d’adhesió popular.

Alguns monàrquics van voler accelerar el procés de restauració i van protagonitzar un aixecament a Sagunt, encapçalat per Martínez Campos, on proclamaven Alfons XII com rei d’Espanya, al desembre del 1874. Al 1875 Alfons XII va tornar a Espanya i al 1876 van elaborar una nova constitució on declaraven la sobirania compartida entre el rei, les corts i el govern. Aquell mateix any va tindre lloc el fi de la tercera guerra carlina.

Alfons XII es va encarregar de fer de moderador entre els dos partits protagonistes del bipartidisme fins la seva mort l’any 1885, quan la seva dona estava esperant el que seria l’hereter de la corona. Com a conseqüència de la seva mort es va signar el Pacte del Part per tal de superar la crisi política provocada per la seva mort i per instaurar la regència de la seva dona Maria Cristina d’Habsburg.